Uriel Beltran, futur perfecte?.

Com és que un bloc adherit a Blocs amb estrella pot titular un post d'aquesta manera, us preguntareu?. Serà que, com Sant Pau camí de Damasc, l'autor ha vist la llum i ha caigut del cavall?,



o, tal volta, pensareu, ens trobem amb el prosaic cas de l'ase que, a força de fer camí, encerta la drecera correcta (opció validable). M'explico:

De bon principi creia en la possibilitat d'entesa entre RCat i EI, pensava que era viable la formació d'una candidatura renovadora de consens. Estava convençut que Carretero aportava un bagatge de coherència i dignitat personal d'alt valor testimonial i que EI disposava de la millor gent i d'un projecte de futur més ben travat. La lògica indicava que seria possible l'acord.

Què ha passat, doncs?. Per les informacions que tinc (si no són certes que ho desmenteixin els protagonistes), en Jaume Renyer va intentar pactar amb Carretero un programa de consens i una candidatura comú, sembla ser que Carretero es va negar en rodó a acceptar que la persona proposada per EI, per a Secretari General, fos l'Uriel Beltran, volia una persona de la seva més estricta confiança. Aquest fet em va fer començar a dubtar, a què venia aquesta imposició?. No crec que ERC hagi d'estar sotmesa als encerts o errors d'una sola persona, volem sortir del foc per caure a les brases?. Cal una direcció col.legiada, ni que sigui per una raó tan senzilla com que és més fàcil que s'equivoqui una sola persona, per genial que sigui, que no dues dotzenes, conjuntament. També hem de valorar que Esquerra Independentista disposa de més avals que RCat i, per tant, no té gaire sentit aquesta imposició. S'ha de negociar desde el respecte i la igualtat, crec. Això és bàsic.

Simultàniament van començar a aparèixer a Blocs amb estrella escrits on s'explicava una mena de teoria de la conspiració, a la copeliana manera : EI marca blanca de Puigcercós per dividir als renovadors i que tot era culpa de l'Uriel. No es contemplava, a Blocs amb estrella, altra opció que no fos la integració estricta d'EI dins Rcat, sense valorar que EI no és una aposta personal sino el projecte d'un nombrosíssim grup de gent amb un ideari i un programa. Massa visceralitat, masses suposicions subjectives i poca racionalitat. Aquest no és el camí!.

Analitzem els dos sectors:
En primer lloc penso que els dos grups no són antagònics, sino complementaris.
La gent d'en Carretero ha estat titllada pels seus detractors com a ruralista i dretana. No és ben bé això. Cal destriar el gra de la palla.
Rcat té la seva força principal a comarques del pirineu, basicament, on Carretero exerceix un notable i merescut lideratge, també té incidència en sectors escampats del territori on preval la idea de l' ERC insobornable pre-tripartit. És gent sana que representa, potser, part de l'esència nacional del partit. Sobre la qüestió "dretana", anem per pams. No va errat Carretero quan defensa que cal ampliar la base social, que poc avançarem cap a la independència si seguim el model de la CUP, que cal aglutinar més sectors de la societat. Les seves majories absolutes a Puigcerdà l'avalen, ningú pot negar que ha fagocitat PSC i CiU; al contrari amb el que ha passat amb l'estratègia, mal portada per l'aparell d'ERC, en el tripartit. Cal concretar, però, aquesta obertura, per tal que no es malmenin les arrels inequívocament esquerranes del partit. Programa, doncs.

Esquerra Independentista s'identifica millor amb el sector jove i urbà (cal tenir en compte que aquest és el gruix absolutament majoritari del partit). També disposa de figures, com l'Hèctor Lopez-Bofill, l'Elisenda Paluzie i molts d'altres, que representen la renovació i el carisma que fa creïble el projecte de l'independentisme d'esquerres.
Si del que es tracta, que és del que parlem, és de com recuperem els 350.000 vots perduts i ,també, de no perdre els que resten, qualsevol expert amb marketing polític us dirà que aquesta opció és la única amb possibilitats reals d'aconseguir aquest objectiu, sobretot si es fa amb combinació amb RCat, que la reforçaria notablement.

Sóc totalment independent, per tant la meva opinió no està segrestada per cap interès personal. Fins fa poc no coneixia en persona cap dels protagonistes electorals d'ERC. Fa uns dies vaig conèixer la Ruth a un sopar organitzat per Rcat a Matadepera, em va semblar una persona excel.lent, afable i preparada. La seva exposició dels problemes d'ERC i de com s'havien de superar va ser impecable. Fa poc he sopat a Terrassa amb l'Uriel. La impressió que em va produir no desmereix gens la que em va causar la Ruth; el vaig veure honest, agradable, àgil, molt preparat, sincer i planer. La seva anàlisi de la situació política coincidia molt amb el de la Ruth. L'acord és possible.

Si més no, el temps juga a favor de l'Uriel pel fet que és l'únic que aglutinarà vots de tots el sectors. Expliquem-ho:

La baralla caïnita Puigcercós-Carod farà Secretari General l'Uriel Beltran.

Analitzar les dues candidatures oficialistes és delicat. Si bé hi ha fidelitats personals o ideològiques que aglutinen ambdós nuclis, no és menys cert que hi ha un component de supervivència política i inclús laboral que ho enverina molt. D'aquí que hi hagi tant de nervis. Precisem, també, que per molta importància que es doni a l'aparell i als càrrecs amb sou, aquests sols representen, aproximadament, entre un 10 i un 20% de la militància, el 80% no té el seu vot compromès per interessos personals. Hi ha vida fora l'aparell.

L'actuació de l'aparell vendrellenc poca relació té amb l'escola versallesca. Els carodians saben que perdre vol dir ser purgats, defenestrats. Ai dels vençuts!.La gent del Puigcercós tem el mateix en cas contrari. Ambdós coincideixen en tenir clar que ells no són la renovació i que la seva victòria no farà recuperar els vots perduts, ans el contrari. Saben que si ells guanyen perd ERC. Saben que només els renovadors poden salvar ERC del desastre definitiu. Que l'Uriel és la solució. Què faran doncs?. Entre el 20 i el 30% dels seus votaran un president de la pròpia candidatura, per tal de tenir algú dels seus a la cúpula i parar el cop (allò de tenir una pica a Flandes) i, sense que se sàpiga, votaran l´Uriel per secretari general, que és el que creuen necessari politicament i desitgen interiorment.

També hi ha el factor psicològic, que és important. Votar l'Uriel significa evitar un Secretari General del sector "enemic". L'Uriel és bon nanu i preparat -pensaran- i abans que ser escombrats pels altres, millor que guanyi ell. Els percentatges aniran ajustats i una fuga de vots, per limitada que sigui, decidirà el guanyador i és aquí on es validarà la meva tesi.

Els darrers tres dies de campanya, quan arribi l´hora de temença, hi haurà forts moviments estratègics que poden arribar a dur a la renuncia d´alguna candidatura en favor d'una tercera, al temps. La solució senzilla serà la solució.

Espanyols, necis i babaus contra Joan Laporta.

Abans els espanyols ens sotmetien a canonades. Ara ho fan, més subtilment, destruint la nostra identitat, cultura, llengua, economia, personatges públics (i tot allò que ens cohesiona com a poble), mitjançant la utilització espúrea de tots els poders a l'abast de l'estat. En això les dretes i esquerres espanyoles no discrepen: "una sola lengua, una sola bandera, una sola nación: la española".

Pas a pas van assolint els seus objectius:
-Esquarterant la llengua, bo i promovent i subvencionant el secessionisme lingüistic i limitant la difussió de TV3...
-Ofegant la nostra economia amb un espoli fiscal criminal, boicotejant el desenvolupament de les nostres infrastructures...
-Promovent una inmigració descontrolada (basicament espanyolitzadora) i negant-nos els mitjans per poder-la integrar...
-Descatalanitzant les nostres empreses liders...
-Destruint sense escrúpols els nostres personatges més compromesos...etc, etc.

Joan Laporta es un objectiu claríssim dels espanyolitzadors. Fa nosa. És català de cor i pensament, ergo no pot ser altre cosa que sobiranista, per tant, cal fer-lo sortir de l'escenari. Com també fa nosa l'Oleguer.
La campanya de difamació i descrèdit dels mitjans de comunicació espanyols (i catalans al servei de Madrid) s'intensifica dia a dia i així serà fins que aconsegueixin abatre la presa.

Correcte!. Els espanyols intenten espanyolitzar Catalunya a major glòria de la pàtria de Manolete; és el seu rol i l'executen amb eficàcia. Ara bé, qui eren els babaus que homenatjaven al responsable de la debacle del Barça:el mister (aquell qui, per molt bé que ens caigui, ha permès que, els darrers anys nefastos, la meitat de la plantilla es passés les nits d'afters hours) i en canvi treien, indignats, mocadors demanat la dimissió de Laporta (que no pot fer gols) ?. Evidentment, aquests babaus són la carn de canó del poder espanyolitzador i els còmplices dels necis catalans que, per interessos econòmics, ideològics o per venjança, també s'apunten al linxament anti-Laporta. No us deixeu enganyar!.

Bonàs: acceptem Seat Malaga tunejat com animal de companyia?

Si és veritat, com diuen, que la ignorància és atrevida, llegint el bloc de la sra.Rosa Maria Bonàs hem de concloure, irremisiblement, que la ex-diputada és molt atrevida, però molt !.

Astorat per les bajanades que escriu en el seu post "Resposta als blocaires de “Blocs amb estrella” he intentat penjar-hi un comentari, però no, no ha aparegut. Lògic. Sóc un simple ciutadà, només un ciutadà, un humil votant (en blanc), un català, un pocacosa...en ma vida he parlat amb el Vendrell, o el Putxi , tampoc conec ningú de la cúpula del gloriós aparell del carrer Calàbria. Ho tinc fatal per poder opinar.
Escriu la ex : "no entenc qui des de fora vol influir sobre els militants d’ERC" per concloure, "¿Segur que sou "simpatitzants" d’ERC? Us vull admetre la bona fe, però senyors i senyores, aquest és un afer intern i els militants i només els militants tenen la paraula."
Amb aquest nivell democràtic i intelectual tant esplendorós, a qui pot sorprendre que el grup d'ERC a Madrid passés de 8 a 3 diputats?. Clar que la Bonàs encara no ha percebut la magnitud del desastre i gosa preguntar-se, en referència a les crítiques dels Blocs amb estrella, "¿A quins mals us referiu?". Bonàs, ets el paradigma de la clarividència !. Perdre més de 300.000 vots i 5 dels 8 diputats; és pluja menuda?, una anècdota insubstancial?...només cal fer una mica de lifting, presentar-vos com la renovació, la gent amb idees noves i potents, i aviam si cola.
Però la pregunta és: qui us comprará un Seat Malaga tunejat, com si fos un cotxe nou de trinca?. Dominareu l'aparell, els congressos o les assemblees, però no enganyareu l'electorat a qui, ni tant sols, concediu el dret a opinar. Fatal, Bonàs, fatal.

En Pere Aragonès creu que ha fet la gran cosa i serà que no.

Sir Louis-Pierre Napoleón de Cavagnari

He vist a e-noticies la foto del Pere Aragonès fent entrega de 2.028 avals en favor de les candidatures del sector Vendrell. Feia cara de content. "Aquest creu que està fent la gran cosa i serà que no", he pensat.

El Sr.Aragonès i una senyora no identificada.

Inconsciència? incapacitat d'analitzar correctament la realitat (propi d'aquells que viuen en el món endogàmic i tancat de l'aparell del partit)? bona fe? interessos?... o potser una barreja de tot plegat. En tot cas m'ha recordat molt el cas de l'enviat britànic a l'Afganistan, l'any 1879, Sir Louis Pierre de Cavagnari, el darrer missatge del qual, enviat desde la seva Residència a Kabul la vigília de ser massacrat, ell i la totalitat dels seus setanta-cinc homes, i que ha passat a la història per la seva clarividència: "Per aquí tot bé". Un flowers.

Sr. Aragonès

Si el seu objectiu és foragitar l'equip d'en Carod i substituir-lo totalment per gent controlada pel sector d'en Xavier Vendrell, van pel bon camí. Quedarà poc estètic, però de vegades no cal filar tant prim. Maquiavel ho tenia clar. Ara bé, si el que pretenen és rellançar Esquerra i l'independentisme, llavors la magnitud de la derrota serà còsmica.

The heroic stand at the residency was seen as a typically glorious way of dying to the Victorians. It also reminded people of the tragic events of the First Afghan War

Els electors han pres consciència que l'únic que interessa a l'ERC actual són els càrrecs, i ha desertat en massa. Com es pot explicar que un partit que perd 350.000 vots, i passa de 8 a 3 diputats, comet la indecència d'obviar responsabilitats?; ni l'executiva, ni els màxims dirigents dimiteixen, ans al contrari, una part dels responsables es postulen per solventar el desastre que ells mateixos han protagonitzat. De vergonya aliena.

Espero algun dia poder tornar a votar ERC. Depen, però, de que la renovació impulsada per en Joan Carretero tiri endavant, que Esquerra Independentista i Reagrupament.cat tinguin l'encert de buscar punts en comú, que Carod retiri les seves llistes i doni suport a la majoria renovadora...depen, sobretot, de si es pensa en Catalunya o, només, miserablement, en els interessos personals d'uns quants.

Sr.Vendrell, lider del sector oficialista.

Els catalans o el trist final de la cavalleria polonesa. La "síndrome de la Brigada Pomorska"

Gran part de la sensació de frustració que ha anat fent forat entre l'electorat català més o menys conscient, és degut, crec, a la interiorització popular que el nostre suposat poder polític no és altre cosa que una representació fictícia, una opera bufa, una mena de joc de rol al que juguen els nostres "liders", aliens com són als interessos nacionals. Una mena de fer passar bou per bèstia grossa. Farfolla improductiva.
La classe política catalana ha creat el seu propi món virtual; confonent ocupació de càrrecs públics amb exercici de poder polític. Gestió no és sobirania, sino modus vivendi.

Aquesta sensació d'impotència, de no disposar dels mitjans necessaris per desenvolupar-nos en plenitud, de veure que mai podrem vèncer sino ens auto-exigim la força i el convenciment per fer-ho...D'aquesta sensació inequívoca d'impotència, en podríem dir: "síndrome de Pomorska". Això és: el setembre de 1939, les tropes de l'Alemanya nazi avançaven en direcció a Varsòvia, l'alt comandament polonès ordena la mobilització de la cavalleria, com a últim recurs per tractar d'aturar l'exèrcit invasor. El 2 de setembre la Brigada Pomorska es llença contra els potents panzers alemanys; llances contra tancs: derrota irremissible. A voltes l'èpica no és altre cosa que una forma literaria d'encobrir el ridícul.

La gran patacada d'Esquerra és part de l'exteriorització d'aquest rebuig popular a seguir combregant amb rodes de molí. El cas de la debacle d'ERC ha estat espectacular; proporcional a la frustració de les espectatives que el partit havia generat. Els 350.000 vots perduts són 350.000 llancers que han baixat del cavall i han dit als caps:" ja no us creiem !".

I quina ha estat la reacció dels caps?, doncs no pas dir: "perdoneu, ho hem fet malament, pleguem", sino: "torneu a pujar als cavalls que el 2014 guanyarem als panzers, a partir d'ara manarem els mateixos però canviant de despatx i tot anirá la mar de bé!. Aquesta forma de perseverar en l'error no farà que els 350.000 tornin a pujar al cavall, si no que portará a que descavalguin la meitat dels que queden.

Dit en altres paraules, el 80% de l'independentisme s'ha quedat sense partit. El cami no és gestionar el programa del PSC-PSOE, sino servir un projecte polític d´alliberament nacional. No és creible que els mateixos que han causat el problema és presentin com a sol.lució del problema. L'aparell pot guanyar un congrés...però perdre els electors. Això és el que penso.

Les penyes espanyoles del Barça: un gol en pròpia porta.

Ho he llegit, per això ho sé. Es veu que el president de la penya barcelonista de Ceuta ha abandonat la Trobada mundial de la cosa perquè el president del Barça ha dit unes paraules en català (oh!). Altres membres de penyes s´han queixat del "gir catalanista del club"; que no es pot barrejar Barça i política, que parlar en català es una manca de respecte pels espanyols, que el Barça es de "todos los españoles" i blablabla. La culpa és nostra, bé, ben bé nostra no, sino de les juntes d'en Nuñez, Casaus, Gaspart i tota la colla de peperos camuflats que es van dedicar a "sembrar barcelonismo por la piel de toro". De fet, es ben sabut que la compra d'aquests penyistes era una forma de desvirtuar la base social del club i de tenir uns milers de vots captius per utilitzar-los quan convingués.


Si als penyistes espanyols no els hi agrada que un club català sigui català, si els hi molesta que no volem renunciar a ser el que som , si tant ofesos estan...bon vent i barca nova!.
També tenen la possibilitat de crear penyes del Yokohama Marinos, ben segur que allà els hi faran un cas espectacular i espanyolitzaran el club, sense fer política, evidentment

Kimigayo, japanese national anthem.

Ascensió i declivi de Claudio Lanzafame.

En Claudio Lanzafame feia una setmana i mitja que era ingressat a l'hospital del Santo Spirito de la vila de Chioggia. Quan els efectes dels sedants li donaven alguna treva, doblegava el coixí, incorporava una mica el cap i albirava la part de l'isola del Buon Castello que es deixava entreveure per la finestra de la cambra.

Les tardes de setembre, al Veneto, eren d'una placidesa daurada que ho cobria tot com una pluja d'aram.

Quan va entrar l'infermera, Claudio li va demanar que obris una mica la finestra.
-Vull olorar la marinada...deixar-me endormiscar pel xisclar de les gavines... aquí vaig néixer; a la via de Sant Felice, ben aprop, ben aprop d'aquí, senyoreta. Aquest és el meu aire, els meus olors, la meva música, els meus sorolls...
Abans de marxar, l'infermera li va anunciar que a l'endemà el visitaria el doctor Luiggi Bertone, cap del departament de psiquiatria del Santo Spirito.
-Fins demà, senyor Claudio, que dormi bé- li va dir abans de marxar.

A mig matí va aparèixer el doctor.
-Bon dia tingui Don Claudio!, bé podem dir que és vostè un home de sort, pocs són els qui cauen del terrat d'un segon pis i presenten com a miserable quadre clínic: fractura neta del dit petit del peu esquerra !-va dir el doctor Bertone, tot rient.
-Cert, cert, vaig tenir molta sort de caure damunt el camió de les escombraries, si no ja seria fem companyia al bon Papa Joan XXIII, al cel sia.
-Don Claudio, li vull fer una pregunta... (continuará)

Deixem-les soles, doncs.

PP,PSOE y UPD: que s´ho facin entre elles!

Tot serà diferent del que es preveu...el cert és que totes les estratègies, totes les tàctiques i tot allò que els que pensen, pensen que passarà, passarà a l'inrevés. Quan l'economia espanyola faci el seu big bang (d´aquí tres mesos, aprox.), no hi haurà ideologia que ho salvi.
Abans era més previsible i de manual, els treballadors (assalariats) es feien revolucionaris i ja està, però ara?, contra qui aniran?, tenen nexes ideològics que els aglutinin?, no pas.
Tampoc sabem que passarà amb l´emigració (majoritariament a l'atur), amb els espanyols a l'atur, amb els impagats i les insolvències. Deixem als grans partits espanyols i als seus col.laboradors regionalistes que cerquin sol.lucions, si poden. Nosaltres bastim les nostres trinxeres.

Els independentistes hem de crear el nostre nucli dur i cohesionat, posar-nos al marge dels protagonistes del desori,marcar espai i enfortir el nostre projecte.

Cal una ERC capaç d'enfortir-se en la tempesta, no ens valen Carods ni Puigcercós, si no un pacte Carretero-Bertran que faci viable un nucli potent per l´alliberament nacional.

El cant de la Sibil·la

Aquesta és una tradició antiga i molt arrelada, que s'ha conservat sobretot a Mallorca i a l'Alguer, però també a alguns llocs de Catalunya i el País Valencià. Hi ha documents que parlen de la seva representació a quasi totes les catedrals catalanes durant el segle XVI: a Ripoll, a la Seu d'Urgell, a Girona, a Vic, a Barcelona, a Tarragona, a València i a l'Alguer

El Cant de la Sibil·la és una peça d'origen medieval que profetitza la fi del món. La cançó es basa en una melodia d'origen mossàrab i té uns versos atribuïts a Anselm Turmeda, escriptor mallorquí del segle XIV que va traduïr al català el Judicii Signum (llibre del Judici Final), en el qual es basa la composició.

La representació del Cant de la Sibil·la té lloc la nit del 24 de desembre a l'interior de diverses esglèsies. La protagonitza un jove, vestit amb túnica i mantell de sedes brodades, cofat amb un capell i amb una espasa a la mà.

Cant de la Sibil•la

(Trascripció d'Antoni Nughes de la versió del 1820 conservada a l'arxiu Diocesà de l'Alguer)

Al jorn del judici
parrà qui avrà fet servici.

1. Un Rey vindrà perpetual
vestit de nostra carn mortal
del Cel vindrà tot certament
per fer del setgle giugiament.

2. Ans quel Judici no serà
un gran señal sa monstrarà
lo sol perdrà la resplandor
la terra tremirà de por.

3. Aprés se badarà molt fort
amostrantse de gran conort
amostrar se an ab bris i trons
les infernals confusions.

4. Del Çel gran foc devallarà
com a soffre molt podirà
la terra cremarà ab furor
la gent avrà molt gran terror.

5. Aprés serà un fort señal
d’un terratremol general
les pedres per mig se rompran
y les montañes se fendran.

6. Llavors ningú tindrà talent
de or, riqueses, ni argent
esperant tots quina serà
la sentèntia ques darà.

7. De morir seran tots son talents
scrafirlos an totes les dens
no y avrà home que no plor
tot lo món serà en tristor.

8. Los puits y plans seran iguals
allí seran los bons y mals
Reis, Duchs, Conptes y Barons
que de lus fets retran rahons.

9. Aprés vindrà terriblement
lo fill de Déu omnipotent
qui morts y vius judicarà
qui bé avrà fet allís parrà.

10. Los infans qui nats no seran
dintre ses mares cridaran
diran tots plorosament
ajudaus Déu omnipotent.

11. Mare de Déu pregau per nos
pus seu Mare dels peccadors
que bona sentèntia hajam
y Paradís possehiam.

12. Vosaltres tots qui estau
devotament a Déu pregau
de cor ab de gran devoció
que us porte a salvació. Amen.

Sonadors de la Guaita-La Muixeranga

La muixeranga per la Societat Musical d'Algemesí

Muixeranga a Altea