El format de la Festa Major és insostenible, inaguantable i cretinitzant.

El format de la Festa Major és insostenible, inaguantable i cretinitzant.

El programa hauria de ser el següent:

Diumenge a les 12- Missa solemne, però sense capellans i només amb música.
a la 1 vermouth, amb anxoves incloses.
a les 5 concert i desfilada de la Policia Montada del Canadà.
a les 8 aixecada popular de barricades.
a les 9 destitució de totes les autoritats i proclamació de la Independència del Principat de Catalunya.

I prou.

Les meves memòries polítiques: de nen espanyol de dretes a independentista d'esquerres.

I

Mai us ho he explicat, però ara ja sou grans i ja podeu saber-ho. Per tradició familiar jo havia de ser espanyolista i fastigosament de dretes - a finals dels 40 el meu avi havia estat alcalde de Terrassa, com també el besavi i el rebesavi; un cosí seu Gobernador Civil de Lérida, altres familiars procedien de la Lliga, s'auto-definien com a liberals, però a l'hora de la veritat col.laboraven amb les tasques de propaganda pro-feixista dirigides per aquell gran traïdor que va ser en Joan Estelrich (en paraules de Bosch i Gimpera, directament: "un fill de puta"), un cosí segon meu cap dels nazis de CEDADE, un germà integrista religiós d'extrema dreta, en fi, un panorama !...sinó fos per un altre cosí de l'avi, Joaquim Ventalló, home integre, republicà i catalanista; que va ser regidor d'ERC a Barcelona a l'època republicana, periodista i, el que és més important: traductor del Tintín al català; manllevant les paraules d'Ausiàs March: un llir entre cards.

Doncs, com he dit, jo havia de ser una alimanya de la quadra de Vidal-Quadras - valgui la redundància - però una cuixa de perdiu es va interposar en el meu camí i va fer que, a la manera d'una truita, tot es capgirés...

(continuarà)

Vents de canvi davant el Parlament

A la concentració convocada el proppassat dissabte, sota el lema "Cal un acte de sobirania", es va produir un fet que marca un camí de no retorn dins la política catalana. Per primer cop, des que va morir el Dictador de veu aflautada, mil.lers de sobiranistes de totes les edats i pensaments ideològics democràtics -en una transversalitat perfecte- van rebre els diputats dels dos grans partits catalanistes al crit unánim de "botiflers, botiflers, botiflers...".

Aquest fet ha tingut gran repercussió en els foros de debat i Facebooks de caire nacionalista. Els militants d'ERC i CiU feien mans i mànegues per intentar justificar la negativa dels seus parlamentaris a acceptar la ILP en favor de la independècia del Principat de Catalunya. L'argument més recorrent per intentar exculpar les renúncies dels seus, ha estat el següent: nosaltres tenim una estratègia per avançar cap a la plena sobirania; una estratègia difícil i valenta que vosaltres,els "revoltats", no enteneu i tal i Pasqual.

La realitat és punyetera i, dia a dia, desmenteix la eficàcia d'aquestes intrèpides i esforçades estratègies - peix al cove, feina ben feta, ocupar espais de poder, pluja fina...-...a menys que convenim que anar endarrera és avançar. No serà que alguns s'entesten en definir com a estratègia allò que no és altre cosa que manca de coratge i projecte?.

Un estiu, treballant a uns laboratoris tèxtils, vaig observar que una persona encorbatada anava sovint amunt i avall amb una carpeta sota el braç; l'hi vaig preguntar a un company qui era aquella persona i a què es dedicava...va somriure i em va respondre: "mira, si un dia et vols escaquejar, no et quedis mai amb els braços creuats i pensant en les mussaranyes. Tu agafa una carpeta i vés a donar una volta per la fàbrica; la carpeta els hi farà pensar que estàs fent alguna cosa de profit, que estàs ocupat. Pura estratègia!".

La carpeta era, a l'home de la corbata, el que les "estratègies" als nostres polítics, fins ara majoritaris: una coartada.

Les raons de fons que han provocat la incipient "revolta" de les bases independentistes són les següents:

1- el tacticisme i col.laboracionisme emprat per ERC i CiU, com a mètode reglat d'actuació política, ha fracassat.
2- els màxims dirigents d'ambdós partits es neguen a reconèixer-ho i per això llencen cortines de fum en forma d'ignotes estratègies.
3- l'acceptació de miques ha estat interpretat per Madrid com a renuncia tàcita del tot.
4- la defensa d'interessos partidistes ens ha fet perdre la força negociadora. L'exemple més paradigmàtic ha estat l'infame pacte Mas-Zapatero, de mutilació de l'estatut.
5- cada vegada que ERC i CiU han pactat amb el Partido Nacionalista Español (PP-PSOE) hem perdut bous i esquelles, amb l'agreujant que ha donat justificació i legitimitat a la situació de imposició dels interessos espanyols sobre els catalans.
6- donar totes les institucions catalanes al PSC, delegació catalana del PNE, ha estat donar les claus de la nació a qui no ens vol nació.
7- la política, entesa com a professió, ha convertit a centenars de militants nacionalistes en dependents econòmicament del Gran Poder Socialista. No hi ha res més conservador i immobilista que la defensa d'un status, tan personal com salarial.

Alea jacta est !

Tenim doncs els partits polítics catalans majoritaris en un cul de sac, sense lideratge clar, amb greus problemes per acceptar la realitat i amb meritoris esforços en recrear-se en un món virtual on pretenen refugiar-se.

Els vents de canvi que van bufar fort a la porta del Parlament és el principi de l'assumpció, per part de mil.lers de patriotes, que l'Antic Règim a acabat i que comença la Renaixença Independentista. Només aquesta presa de posició dels "revoltats" i el seu pas a l'acció política insobornable pot redreçar la situció del catalanisme polític i de la nació tota.

La calor com a factor desestabilitzador de la personalitat.

Si fóssim cuques aquest escrit no tindria sentit, per allò que "a l'estiu tota cuca viu". Però en el cas que ens ocupa, el nostre, no és un problema estricte de subsistència sinó, en essència, d'estabilitat emocional.

He observat el següent: així com els diferents colors i tons marquen les línies i els volums de les coses; així la nostra temperatura corporal marca el límit del que som en relació a l'exterior. A l'hivern som fins on comença el fred. El contrast tèrmic ens defineix. A mesura que comença la calor i la nostra temperatura es va anivellant amb la de l'exterior, s'inicia un procés de pèrdua de identitat - el mateix que li passa a la nata quan s'escalfa i es desintegra en la xocolata desfeta -, que pot derivar en inseguretat, distorsió de la personalitat i, finalment, en una depressió de major o menor intensitat en funció de la prèvia intel.ligència emocional de cadascú.

Aquesta tarda, mentre regava el pati, he pensat que, per anar bé, l'ideal és que a la frontera entre la nostra epidermis i el món exterior hi hagi un diferencial de -10º c. a favor nostre. A partir d'un diferencial de + 0ºc la possibilitat de certs episodis de desequilibris psicològics es fa inevitable.

Per tant, hem de concloure que, quan es produeixin els primers símptomes, es recomanable una dutxa o bany amb aigua fresca o, en el seu defecte, rentar-se la cara; a fi i efecte de retornar el nom i la essència a cada cosa. Tornar a ser un mateix, que ja és molt.

Dels arguments-meló als gotims de raïm i l'assumpte del PNE ( PP-PSOE )

Els polítics tenen el costum, a l'hora d'analitzar els resultats electorals, d'emprar el que, des d'ara, anomenarem: arguments-meló. Això és: arguments contundents, però que contenen un 93% d'aigua. Apliquem doncs nosaltres el mètode del gotim de raïm i, gra a gra, esbrinem-ne la casuística real.

Un dels arguments-meló més emprat aquests dies és el de que l'abstenció ha estat motivada perquè els partits no han parlat d'Europa als ciutadans; i jo, en veritat, en veritat us dic, que no és per ací per on plora la criatura.
Als espanyols - i en aquest terme incloc els espanyols residents a Catalunya i que no són nacionalment catalans- el que realment els preocupa i ocupa és saber quins "galàctics" fitxarà Florentino Pérez amb diners d'origen desconegut. Brussel.les?, connais pas. Si han de votar, votaran, però ho faran, mitjançant algun programa de tele-escombraria, per decidir si la Belén Esteban és puta o no...o si a la Jesika Vanessa l'han de fer fora de la Casa de Gran Hermano. No hi ha més. Aquesta massa d'abstencionistes eunucs mentals no fan por, són neutres i no afecten l'espanyolitat.

El Partido Nacionalista Español ( PP-PSOE)

Espanya funciona, políticament, en la forma de partit únic, dividit en dues branques : Partido Nacionalista Español -PNE (PP-PSOE). L'eix esquerra-dreta està supeditat a l'eix nacional. No en tingueu cap dubte, tan enemic de Catalunya és la branca del PNE dita PSOE com la del PP: el PNE és una unidad de destino en lo universal, el demés són falòrnies.

Les televisions espanyoles i el Real Madrdi són els dos pilars que aguanten, promouen i imposen la "nación española"; també l'arma letal que utilitzen per perpetrar el genocidi nacional contra els no-espanyols.

El Barça i TV3 han estat, fins ara, dues armes per cohesionar la catalanitat, donar-li prestigi i crear un sentiment de pertinença a una comunitat nacional. Els espanyols ho tenen clar: l'objectiu prioritari és la imposició de la identitat espanyola i la eliminació, més o menys subtil, de catalans, bascos, illencs, gallecs, valencians...tots ells fagocitats per la Gran Castilla, que pren per nom comercial, Espanya.

El PNE (PP-PSOE), en nom d'un "constitucionalisme" fet a la seva mida, no té recança en utilitzar tots els mitjants al seu abast per anorrear les minories nacionals: terrorisme d'estat, espoli fiscal, ofegament econòmic, persecució de la llengua i la cultura, il-legalització de partits, frau electoral, polítiques d'emigració d'inspiració stalinista, abandonament de les infraestructures i destrucció dels símbols. Seguint aquestes pautes, és evident que TV3 i el Barça, pels seus èxits, han passat a ser un objectiu prioritari per la cúpula bicèfala del PNE. Zapatero i Rajoy han començat la cacera!

Us manquen proves encara?. La iniciativa del Zapatero de convertir Televisión Española en una televisió sense publicitat i pagada per tothom, coincideix amb l'anhilació de TV3 com a instrument de identificació nacional catalano-valenciana-balear. TV3 ja no es veu ni al País Valencià ni a les Illes; i el que és més greu, amb la complicitat de PSC ICV i ERC (!). Es tracta de imposar la supremacia dels mitjans espanyolitzadors amb la paralela destrucció de les nostres eines nacionals.
Després de destruir TV3 (on sou Carod i Puigcercós?), ara dirigeixen la seva artilleria contra el Barça. Com assassinar a l'actual president, com van fer amb el president Josep Sunyol els anys 30, ara no quedaria bé. Doncs han posat a disposició del Madrid centenars de mil.lions d'euros, de procedència desconeguda, per fer un equip que pugui ofegar el Barça. València i Madrid deuen més de 500 milions: el primer s'ha de vendre jugadors, per evitar la fallida total, el segon, amb el mateix deute, en el dia d'avui ja porta gastats més de 300 milions en dos jugadors!. En escàndol còsmic!.

Les comunitats corruptes voten PP, les subvencionades PSOE.

Tornant al tema electoral. Ja hem vist que hi ha una majoria dels electors que són abstencionistes, preocupats com estan en els temes alienants amb que el poder els hi buida el cervell. Però algú ha de votar, no?. Ni que sigui per salvar las aparences.

Aquests votants procedeixen de tres sectors:
1-el sector iaies, monges i gent que no té res a fer. Van a votar per inèrcia, per distreure's i per què és gratis.
2-el sector ideològic, degudament mobilitzat per campanyes demagògiques instigades pels mitjans de comunicació i manipulació de les dues branques del Partido Nacionalista Español ( PP-PSOE ). Els de la branca PP van a votar pensant que salven l'ordre, Espanya i a Déu Nostre Senyor; els segons van enardits a donar suport a la soferta classe treballadora. Il.lusos uns i altres!.
3-el sector de les comunitats que viuen de la subvenció. Paradigma d'això són Andalusia i Extremadura, regions votants del PSOE, gràcies a la seva política retrograda i injusta de crear vot captiu mitjançant els fons de l'estat. Funcionariat en perjudici de la producció i el desenvolupament econòmic.
4-el sector de beneficiaris de la corrupció generalitzada. Els que s'han fet rics amb la bombolla immobiliària i que, ara qua aquesta a petat, tornaran a la misèria més absoluta i amb el país destrossat. Aquestes són les comunitats madrilenya i valenciana, ferventes votants del PP i obnubilades seguidores dels mitjans públics més sectaris d'Europa: TeleMadrid i Canal9.

Això és Espanya, estimats lectors!.



I els catalans, què hem de fer?.

Podem seguir com ara, auto-convencent-nos que el PP és el dimoni (excepte per fer el Pacte del Majèstic) i que el PSOE el defensor de l'Espanya plural que es desviu pels catalans. Podem seguir pactant amb ells i observar, des de la inòpia, la desaparició de la nació catalana; o bé, treure'ns la bena dels ulls, adonar-nos que PP i PSOE són les dues branques del Partido Nacionalista Español i que col.laborar amb ells és pecat de lesa pàtria. O catalans o del PNE (PP-PSOE)!.
Reagrupem-nos catalans!

Ara ens roben les caixes: altre cop el síndrome de la brigada Pomorska.

"Atado y bien atado"

Mentre els polítics catalans de l'Antic Règim van perdent els temps jugant a estadistes sense estat ( en altres paraules: fent el ridícul ); Elena Salgado, ministra del Partido Nacionalista Español PNE (PP-PSOE), ha anunciat una nova mesura per la qual Espanya s'atorga el dret d'ocupació del sistema català de caixes. La Generalitat ja no tindrà ni veu ni vot per evitar la desaparició de les caixes d'estalvi catalanes i si aquestes passen a ser dissoltes dins un magma financer espanyol, doncs, a obeir i callar!. Des d'ara, si la caixa de Girona - per posar un exemple - és intervinguda pel Banco de España, aquesta es pot convertir, tranquil.lament, en Caja de la Hispanidad, amb seu a Melilla. I vosaltres, gironins, haureu d'estar contents perquè els grans sàtrapes Zapatero-Rajoy, us hauran ofert la possibilitat de "ofrenar noves glòries a Espanya" i, juntament, amb els vostres germans de Melilla, amb qui compartiu llengua, història, cultura i nació, passareu a ser una "unidad de destino en lo universal".

Al PNE (PP-PSOE), seguint el diví mestratge de l'emperador Florentino I, res el frena ni cap tipus de lluita els hi és aliè; legalitat és només una paraula que rima amb ou ferrat, i no demanem més explicacions. La ofensiva espanyolitzadora contra Catalunya s'accelera i, perdent "todo disimulo", va directe contra el moll de l'os de la nació. La mutilació de TV3, l'abocar diners al Madrid per ofegar el Barça, el finançament interruptus i ara la ocupació militar de les caixes en són els darrers episodis.

Davant aquesta ofensiva final, què fan els polítics catalans?, res útil...

La classe política catalana ha creat el seu propi món virtual; confonent ocupació de càrrecs públics amb exercici de poder polític. Gestió no és sobirania, sinó modus vivendi.

Aquesta sensació de impotència, de no disposar dels mitjans necessaris per desenvolupar-nos en plenitud, de veure que mai podrem vèncer sinó ens auto-exigim la força i el convenciment per fer-ho...D'aquesta sensació inequívoca d'impotència, en podríem dir: "síndrome de Pomorska". Això és: el setembre de 1939, les tropes de l'Alemanya nazi avançaven en direcció a Varsòvia, l'alt comandament polonès ordena la mobilització de la cavalleria, com a últim recurs per tractar d'aturar l'exèrcit invasor. El 2 de setembre la Brigada Pomorska es llença contra els potents panzers alemanys; llances contra tancs: derrota irremissible. A voltes l'èpica no és altre cosa que una forma literària d'encobrir el ridícul.

Antic Règim o Renaixença Independentista, aquesta és la qüestió.

L'encaix dels sobiranistes de CiU i l'exemple dels macarrons a mig fer.

Diuen els analistes polítics que els temps estan canviant. Diuen les enquestes que l'independentisme està pujant com mai s'havia vist. Molts pensem, diem i proposem que s'ha de forçar el mapa polític català; fins fer-lo esclatar, de la forma que ho fa un pet de llop vacarissà (Lycoperdon perlatum): escampant fum i fonent-se en el silenci i l'oblit consubstancial a tots els bolets no comestibles. Allò que havia estat una esfera buida i aparent, esdevindrà un tel polsós ajagut, inert, damunt la pinassa...fins que la tramuntana se l'endurà.

Si des del castell d'Elsinore un personatge shakespearià va donar avís que quelcom feia mala olor a Dinamarca; ara, des de les terres catalanes, s'escampa el clam que tot put a Espanya i que cal desfer-nos d'aquest accident insalubre: que volem ser, i viure, lliures!.

Aquest procés de substitució dels eixos bàsics del sistema polític català s'està accelerant de forma exponencial. " I això per què ho dius, Quico - em preguntareu- en què et bases?, ens ho podries explicar, tu que ets tan bona persona?". I jo, després d'uns lívids segons en silenci, us respondré amb un lacònic: "sí, puc fer-ho".

Els catalans estem recuperant el seny i, en conseqüència, ens estem abocant a la via independentista, alhora que repudiem l'extremisme unionista...o no és ser extremista vantar-se de ser un poble esclau, donar com a cosa bona que et robin el pa i permetre que et malbaratin la identitat i la terra tota?.

Fa temps que germina la llavor de la revolta. El "català emprenyat" estava, però, mancat d'una teorització que li fes veure l'arrel del seu mal i, per tant, desorientat i sense albirar el camí a seguir per redreçar la davallada.

La clau de volta de tot plegat ha estat la introducció del binomi antagònic unionisme/independentisme com a eix del debat polític a les terres catalanes ocupades per Espanya. Alfons López Tena, junt amb d'altres, ha estat qui ha travat el discurs i ha marcat les línies que fixen la proposta independentista. En Joan Carretero qui ha engegat el procés d'articulació política i unificació dels combatents per les llibertats nacionals.

De l'Antic Règim a la Renaixença Sobiranista.

Des d'ara, del sistema de partits polítics hegemònics a Catalunya, d'ençà la transició, i de la seva praxis política, en direm l'Antic Règim. Del nou projecte de dignitat, justícia i alliberament nacional, Renaixença Sobiranista. Aquest 2009 finiquitem una època i en comença una altre. L'autonomisme castrant és el passat al que s'abracen, encara, els serfs i els vividors.

Espanya sempre ha estat i exercit d'Espanya. El miratge d'un estat plural i democràtic; el dels primers anys de la restauració de la Generalitat, es va estroncar en sec amb l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981. Des d'aquelles llunyanes dates, el procés d'ofec i espoli contra els catalans ha anat augmentant fins arribar a l'actual paroxisme del bicèfal partit nacionalista espanyol PP-PSOE.

Ni CiU, ni PSC han estat a l'alçada de les circumstàncies. El pujolisme amb l'error garrafal d'acceptar jugar amb les cartes marcades pels successius governs de Madrid. Els espanyols contents. Els d'aquí venent la gran bestiesa que Catalunya havia d'ajudar a modernitzar Espanya -cobertura implícita al nostre saqueig, de facto-; tot això disfressat amb l'excusa de que contribuint a la governabilitat de l'estat anàvem arrambant cap a casa. Fals!. La realitat és que Catalunya, abans locomotora d'Espanya, avui és un vagó avariat de rodalies RENFE.
El PSC, com a principal empresa catalana, va fer el que li pertocava: posar-se a les ordres del PSOE, que és qui té la caixa i la clau per conservar el poder del que tants i tants en viuen (bastant bé). Res queda del noble socialisme català d'en Josep Pallach i en Joan Raventós.

I el tripartit?, com ase donant voltes al voltant de la nòria d'una séquia eixuta. Diuen que avancen ,sense adornar-se que sempre estan al mateix lloc i que l'hort està sec. Diuen que fan política social...però ignoren que fer política social sense diners és tan ridícul com voler fer surf a l'estany de Banyoles!.

Els catalans ara paguem el mal govern, la ceguesa política i la irresponsabilitat dolosa dels nostres dirigents autonomistes. Catalunya s'enfonsa. Creix la desafecció. Espanya és el problema, l'estat propi la solució.

L'hora de l'independentisme.

La força dels fets i la raó està provocant una sortida massiva de l'armari de catalans independentistes que fins ara militaven en l'autonomisme.
Multitud de plataformes diverses estan aglutinant una sèrie de sectors diversos amb l'objectiu comú de treballar per la independència, al mateix temps s'està forjant la primera iniciativa seriosa per aglutinar politicament una força independentista transversal: el Reagrupament Independentista liderat per Joan Carretro i la sèrie de grups que s´hi van afegint.

I dels sobiranistes de CiU què en farem?. Sembla ser que la seva intenció és decantar la coalició cap el camp independentista - personalment crec que aquest objectiu el poden aconseguir cap allà l'any 2.020-. Tot indica, però, que la cúpula convergent vol seguir amb la periclitada fórmula pujolista de voler ser tot al mateix temps: recollir de tot i de tot arreu...però això ja no és posible. És hora de definir-se.
L'altre dia vaig pensar que ser sobiranista a CiU és una mena d'estat transitori similar als macarrons pre-cuinats dels supermercats. Si li preguntes a un macarró pre-cuinat: "tu què ets, exactament?", ell, segurament, et respondrà: "sóc un macarró que li falta un bull...en essència i en potència sóc un macarró, però no exerceixo com a tal. El meu estat d'excedència, però, té data de caducitat".
Els esdeveniments, doncs, marcaran el temps a tothom. El rellotge ja no atura les busques.

L'altre dia al castell de Gallifa vaig llegir, escrita en una ceràmica, la següent frase d'un català universal, el pintor Joan Miró:

"Jo estic d'acord amb tot el que és humà i català".

Humans perquè volem ser justos i lliures, catalans perquè és la nostra forma de ser humans.

5.000 mil.lions per rodalies Madrid. Ser unionista és sinònim de ser imbècil

"Lladres que entreu per Almansa, no sou lladres de saqueig, que ens poseu la cova en casa i des d'ella ens governeu"

Avui, el ministre Pepiño Blanco -aquell socialista espanyol amb pinta de funcionari falangista de províncies, i que tant fàstic li hagués fet a J.V.Foix, d'haver-lo conegut- ha anunciat la inversió de 5.000 mil.lions d'euros per la xarxa de rodalies de RENFE de Madrid.
Això inclou la construcció de 115 km de noves línies, 25 estacions noves, la modernització de 55 més i la creació de 3 intercanviadors. Precisament la mateixa setmana que l'estació de plaça Catalunya de Barcelona va passar un dia sencer sense subministrament elèctric per un escandalós dèficit de inversió i manteniment!.
Si considerem que el que ofereix el govern de l'estat ocupant a Catalunya, en concepte de millora del finançament, balla entre els 1.000/1200 mil.lions d'euros; arribarem a la trista conclusió que Madrid no és que ens espolii, sinó que, a més a més, s'en fot de nosaltres i cada dia hi troba més gust. Com no han de fer, catalanòfobs i xenòfobs com són, si no els hi fem ni por?. S'en riuen de Montilla, s'en riuen d'en Carod i en Puigcercós i el seu independentisme de calçotada de cap de setmana, s'en riuen de les ínfules d'en Duran, s'en riuen d'en Saura- això no costa gaire-, s'en riuen dels 25 diputats del PSC a Madrid, del moderantisme de CiU, de la pluja fina d'ERC i de la sostenibilitat de ICV. En definitiva: s'en riuen dels catalans perquè saben que no tenim liders, ocupats com estan en preservar butaques i "negociar" misèries.
Tampoc ens fan cap bé els darrers i reiterats discursos del president Pujol dient que tot ha estat un fracàs, però negant la independència; potser per manca de la humilitat imprescindible per reconèixer que duran 23 anys es va equivocar amb la dèria estúpida de "modernitzar Espanya i contribuir leialment a la seva governabilitat"?. Al final nosaltres hem anat endarrera i qualsevol comunitat espanyola ens ha passat davant, pagant nosaltres.

No anem a cap altre lloc que no sigui al de la nostra ruïna i desaparició nacional. Regeneració o mort, aquest és el dilema actual dels catalans. Unionisme o independència.

D'això, d'aquest procés de regeneració encapçalat pels independentistes, en dic "procés del Priorat":
D'una terra, el Priorat, fa temps eixuta, amb ceps de mala qualitat en sortia vi de poc valor. Uns quants van començar a replantar les vinyes, a escollir els bon ceps, a argumentar el vi i els altres van anar seguint i seguint fins convertir-lo en el millor del món. Així, de la terra eixorca que és la Catalunya política d'avui en comencen a sortir els primers moviments per regenerar-la, si tots ens hi afegim l'objectiu serà clar i la victòria certa.

Composició sociològica del carreterisme; independentisme preparat i transversal.

Fa pocs dies vaig assistir a una reunió comarcal d'afiliats al Reagrupament. Mai dels mais, quan, fa temps, militava a ERC o a CiU (per poc temps) havia estat a una trobada amb gent d'un nivell tan alt.
Res a veure amb el que és usual en els altres partits que jo coneixia.

Val a dir que gairebé tothom va intervenir. Gairebé tothom va manifestar la seva opinió, que va ser contrastada i debatuda per la resta de companys; la qual cosa em va permetre fer-me una idea bastant precisa del que hi ha darrera del moviment independentista transversal impulsat per Joan Carretero.

En vaig treure aquestes impressions:

-La majoria era gent qualificada: metges, arquitectes, enginyers, economistes...tots vivien del seu treball, ningú depenia de la política ni de les seves misèries.
-Molts feia temps que s'abstenien. Formaven part dels 400.000 vots perduts per ERC (o CiU). Havien deixat de creure en aquests partits. Malgrat tot, es negaven a quedar-se a casa i veien en el projecte Carretero un instrument per abocar el seu esforç i voluntat de lluita per la independència de la Nació Catalana.
-Algú va dir: "no em queden masses anys per viure i vull veure una Catalunya independent. No em vull rendir, no puc abandonar... em nego a acceptar l'actual situació claudicant i inoperant de la nostra classe política.
N'estic fins els collons de: la governabilitat, el peix al cove, la pluja fina, l'a poc a poc, els espais de poder, els assessors, els càrrecs de confiança, la Casa gran, la de l'esquerra i la comuna. Del Mas, el Carod, el Puigcercós i el Duran. Del tripartit, la sociovergència i de tanta i tanta ineficàcia, renuncia i covardia!.

Conclussió: ens vam conjurar a no permetre la rendició definitiva de Catalunya i dels catalans, a treballar tots per un moviment independentista transversal on la única prioritat sigui la creació de l'estat català. Que un cop assolit l'objectiu, quan tinguem tots els instruments d'una nació lliure, tothom es podrà definir com a troskista, maoista, liberal o el que li sembli convenient . En aquests moments que ens toca viure, com els defensors de Barcelona del 1714, només ens mou la llibertat de la terra. Democràcia, ética política, justícia i independència.

Jo no em penso quedar a casa, m'uneixo als independentistes...i tu?

Duran Lleida vol enfonsar Tremosa

Si alguna cosa sembla la política catalana és una obra de teatre feta per actors amb els papers canviats. Vuits i nous, i cartes que no lliguen.
Imagineu-vos, per un moment, una representació on cap personatge interpretés el paper que li pertoca. Com si la Silvia Munt fes de Manelic, per entendre'ns.
Al públic, com al "sosi", no se'l pot enganyar; no ho perdonaria i acabaria tocant el dos de la sala...que és el que està passant a Catalunya.

Avui mateix, el Secretari general de CiU, Duran Lleida, s'ha despenjat amb les següents declaracions: " és paranoic ser del Barça i no alegrar-se de les victòries de la selecció espanyola". Tot un torpede en la línia de flotació de la campanya del candidat de CiU a les europees, Ramón Tremosa. En Francesc Homs, director de campanya, deu estar tirant coets...pels queixals.
Quin sentit té que un dels màxims dirigents de la coal.lició faci semblants proclames del més ranci espanyolisme?. Evidentment sabotejar l'aposta d'en Mas bo i presentant un candidat sobiranista que pugui frenar Jonqueres, el candidat d'una Esquerra amb l'aigua al coll.
La feina de l'unionista Duran no és altre que avortar (amb perdó) el procés impulsat des de les bases convergents cap un compromís nacional més ferm; això és, el camí vers la sobirania plena (eufemisme de independència, pels moderats). Desoint la voluntat de les bases i acatant la voluntat dels poders catalano-espanyols, en Duran treballa pel retorn al "regionalismo bien entendido", com Deu mana.

Aquesta "relliscada" premeditada d'en Duran a donat ales a l'equip de Jonqueres, que no ha trigat gaire en proclamar: ho veieu, ho veieu, com els de CiU no són sobiranistes sinó regionalistes, com a molt?.
Però com l'alegria dura poc a casa del pobre, més d'hora que tard, han pogut escoltar unes declaracions del Secretari General d'ERC, Joan Ridao; manifestant la seva disconformitat amb les xiulades al rei i a l'himne espanyol que van protagonitzar bascos i catalans a Mestalla. Perfecte!, just el que volien sentir els electors del seu partit que van disfrutar d'allò més amb la protesta d'afirmació catalana i rebuig a Espanya. I, llavors, l'aparell de Calàbria no entén que molts haguem pirat amb en Joan Carretero.

Aquesta confusió general és el que genera l'abstenció i la disidència. Prepareu-vos doncs a una remodelació de l'espai polític català. Tothom s'haurà de retratar: o unionistes o independentistes. S'ha acabat, doncs, el mal teatre.

Són els mossos una policía al servei del tripartit unionista?

Un 11 de setembre de fa uns quants anys, en acabar la manifestació de Barcelona, vaig ser testimoni de com un grup d'encaputxats cremaven contenidors i destrossaven mobiliari urbà. Quan fugien van passar pel meu costat; vaig quedar molt sorprès quan els vaig sentir parlar entre ells en un castellà suburbial típic dels pandilleros del més baix nivell. Jo era, llavors, innocent. No ho vaig entendre.
Més endavant vaig anar descobrint què eren les clavegueres del poder i els fons per fer la guerra bruta: ja sigui per pagar delinqüents, agitadors i provocadors o bé -els de les legals clavegueres a cel obert- per comprar voluntats, com és el cas de Boadella i tota la munió de botiflers a sou de l'estat.

Que Espanya ens fa la guerra bruta fa temps que ho tinc assumit.

Darrerament, però, em comencen a preocupar certs fets que tenen el seu origen en certs nivells de l'administració catalana. No parlo de la Corpo i la seva progressiva espanyolització i obediència a les ordres del PSOE (gràcies Carod i Puigcercós!); em refereixo a les darreres actuacions dels mossos d'Esquadra. Quina explicació tenen les càrregues, d'una violència esgarrifosa i premeditada, contra els estudiants i contra els barcelonistes que celebravem la victòria del Barça a Canaletes. Com és que quan hi ha estelades els mossos es tornen bojos?. Per què mai passa res quan les banderes són del PSC, UGT, CCOO o Ciudadanos?. Per què hi ha cada dia més testimonis de maniobres dubtoses dels agents camuflats de civils?. Tinc serioses sospites que hi ha provocadors a sou d'algú per rebentar els actes catalanistes.
Que el nacionalisme espanyol PP-PSOE està fent servir totes les seves armes contra Catalunya ho veuen fins i tot les salamandres de la riera del Gaià, que Rajoy i Zapatero són la mateixa cosa ni Josep Pla ho dubtaria, que Esquerra és còmplice al donar-els-hi suport ho saben tots els qui estan abandonant el port de Calàbria i enfilen el rumb cap a la independència. Ara bé, per higiene democràtica, per dignitat nacional i perquè, senzillament, no som mesells; exigim, des d'ara, que en Saura doni explicacions inequívoques al poble de Catalunya. Si no és així, caldrà començar a mobilitzarnos.

Dóna la cara per Catalunya, dóna l'esquena al rei dels espanyols!

Cap català pot honorar aquell que porta la sang dels qui ens van ocupar a sang i a foc.

Vergonya eterna als aduladors dels lliberticides. O sigui, vergonya eterna a gairebé tothom menys a un servidor, Carretero, Elisenda Paluzie, Quim Torra, Georgina Nogués, Jordi Gomara, Elliot Fernàndez, Ruth Carandell, Maiol Sanaüja, Miquel de Fredericksburg, Joan Safont, Alfons López Tena, Esteve Cardús, Joan Arnés i a tots vosaltres, amables lectors, i als milers i milers de independentistes catalans irreductibles.

He errat quan he dit "que porta la sang", car tothom sap que Alfons XII no era fill del seu pare, sinó del fill del conde de Torrefiel; que era d'Ontinyent, com el meu cunyat, a casa sia.

El Diario Información d'Alacant, així ho explica:

No era Borbón cien por cien, sí de madre -la reina Isabel II - pero no de padre, que no lo fue el consorte de la soberana don Francisco de Asís de Borbón , «Paquita» en los círculos cortesanos, el cual más que plumas lucía auténticos penachos, sino el teniente de ingenieros Enric de Puigmoltó i Maians , natural de Ontinyent e hijo del conde de Torrefiel, que embelesó a la reina con su gallardo porte y, vaya, nació Alfonsín, entre la indiferencia de unos y el júbilo de otros, el 28 de noviembre de 1857. La relación de la reina con su joven oficial, al que ascendió a capitán pasándose por las entrepiernas el rígido reglamento del cuerpo militar, lo que le costó el puesto al jefe del gobierno Narváez , fue uno de los sucesos más truculentos del reinado de la hija de Fernando VII . Hasta intervino el Vaticano, escandalizado por la vida licenciosa de la reina. Francisco de Asís -el rey consorte- se negó a reconocer al nuevo vástago y la crisis se agudizó. El gobierno tuvo que traer del destierro a sor María Rafaela de los Dolores , la «Monja de las Llagas», un personaje con fama de santidad y que había sido consejera de la reina, por la cual «el rey» sentía gran devoción, a pesar de haber sido acusada de farsante y desterrada. Las pláticas de sor María Rafaela y también millón y medio de reales del erario público convencieron al consorte, que, finalmente, reconoció al hijo de su mujer y el Puigmoltó, que por ello fue llamado «el Puigmoltejo»".

També podeu consultar aqui, si voleu més informació sobre Isabel II (mare d'Alfonso XII), la reina marranota.

Cullons!

No passa res, ja guanyarem la setmana que ve ;)

Independentistes, unionistes i barçanyolistes.

He llegit al Facebook el següent comentari del Marc Arza, en resposta a l'equip Criteri:

"La distinció entre unionistes i separatistes és radical per què és en blanc i negre, sense escala de grisos. I a Catalunya, bé que ho sabeu, de gent grisa n'hi ha molta!".

Aquest comentari m'ha fet pensar que la distinció entre unionistes i independentistes ha de ser clara si volem que els grisos agafin color.

Cas pràctic: es pot ser del Barça o de l'Espanyol, el que no es pot ser és barçanyolista, perquè això no porta enlloc. Políticament, el gris barçanyolisme, ens fa, social i nacionalment, eunucs.

Si Catalunya ha estat dèbil, estantissa, claudicant i vençuda és per culpa del dominant "factor barçanyolista".
Cal fer definir la gent i que escolleixin entre independència o submissió.

La gent grisa, els barçanyolistes, són la pedra que trava el camí vers l'assoliment de la sobirania nacional. O marquem la línia divisòria i fixem les normes del joc o la derrota serà irremissible!

Aquest és el camí a seguir per la tercera via independentista transversal.

El nen que tenia la tita que semblava una anxova.

Avui et quedarás a dinar a col.legi", em va dir la meva mare. Jo, que tenia 8 o 9 anys, vaig contestar: "buenu".
El menjador de l'Escola Pia era una sala inmensa, amb un sostre molt alt, poca llum i les parets pintades d'aquell marró-beig brillant, de per sí bastant fastigoset. Perquè us en feu una idea, recordava, bastant, el menjador de l'hospici de la pel.licula "Oliver Twist", amb la diferència que els nens britànics eren tots rossets i nosaltres morenets com els escarbatets de les tomaqueres.
Em vaig asseure a una cadireta, callat, perquè jo llavors enraonava poc, perquè tenia vergonya. De la porta de la cuina van començar a sortir i sortir plats d´amanida. Quan em van servir el plat, vaig començar a remenar l´enciam amb la forquilleta, estava convençut que hi trobaria un cuquet, segur que hi havia un cuquet. En comptes d'un cuquet hi vaig trobar una anxoveta.
A la meva dreta s'asseia un nen que jo no coneixia de res, m´el vaig mirar de reüll, tenia la cara prima i les galtes molt vermelles, li vaig mirar les mans, també eren vermelletes. Vaig abaixar la mirada i "ostres"!, de la cama dels pantalonets grisos i apretadets, li sortia la tita!. Era prima i vermelleta, com l´anxoveta de la meva amanida.
Vaig retirar la vista i vaig mirar la meva amanida, quam mirava l´anxova pensava que era la tita, quan mirava la tita pensava que era la anxova. Si em menjava l´anxova era com si em mengés la tita ?... i si em menjava la tita en comptes de l'anxova?, ai no sé!. La volia punxar amb la forquilla (l'anxoveta), però estava trasbalsat i em sentia una mica marejat; no m'atrevia pas a punxarla, em mancava valor.
Al final vaig fer un esforç sobrehumà i em vaig menjar l'anxova barrejada amb l'enciam, es que, cony!, no podiem deixar res al plat.
Quan vaig arribar a casa, al vespre, encara estava marejat, em vaig posar al llit i vaig vomitar amargament. I tot per culpa del nen que tenia la tita que semblava una anxova.
Mai més em vaig quedar a dinar a cole.